La idea de La melodia dels sense sort em va venir al cap un dia de finals de primavera de 2012, un dia que jo estava especialment irritat, molest perquè les coses feia temps que no m'anaven bé. Aquell dia renegava, en veu baixa però airada; articulava el seguit de blasfèmies que sovint em surten de dins en aquesta mena de circumstàncies. No sé per quina raó, llavors vaig començar a pensar en gent que jo considero afortunats, persones que sembla que a la vida no pateixen gaires entrebancs i que, quan aquests s'esdevenen, el daltabaix no és greu i, a més, acostumen a caure dretes i sovint reforçades. Però, a la gent que estimo i que li passa això, estic content que sigui així. En canvi, quan pensava que hi ha indesitjables als quals tot els hi va de cara, això, com també ara, em semblava injust i em costava de tolerar. Va ser llavors que, inesperadament, em va sorgir una idea aparentment absurda però que em va captivar. Com sempre em passa quan trobo un objectiu al que abocar-me, l'agitació es va apoderar de mi. En aquesta ocasió, havia quedat amb la Tito Palau i la Mar Arza. Quan vam trobar-nos, no vaig trigar gaire a explicar-los-hi allò que se m'havia acudit i que m'il·lusionava, que em feia vibrar. Es podien imaginar elles un món on la sort fos una mena d'energia que posseïen els éssers vius i que els hi fos atorgada i prefixada en el moment de néixer? Com s'organitzaria la societat si aquesta sort es pogués mesurar? Com es tornaria de demencial? Els hi vaig preguntar si no creien que en podria sortir un bon argument si, a més, algú trobés la manera d'arrabassar aquesta energia, aquesta sort dels altres. Vam parlar una estona de quines podien ser les derivacions de la idea inicial. Va ser una conversa animada. Sobretot imaginàvem les implicacions que suposaria un fet com aquest en les relacions humanes. A partir d'aquell moment, la necessitat de plasmar tota la trama que se m'anava acudint ja no em va abandonar fins que, un any i mig després, vaig finalitzar la melodia.