Tot va canviar quan, increïblement, es va saber que la sort de cada persona és una energia invariable que se li atorga a cadascú quan neix, que es pot mesurar i és la que mantindrà de per vida. En una societat organitzada en castes on els integrants tenen aproximadament la mateixa magnitud de Magars, qui voldria seure al costat d'un congènere maleït per l'absència de sort? Als que en tenen molta, tots els indicis els guien; els que no en tenen gaire, aconsegueixen no refiar-se'n dels seus miratges; i els que no en tenen gens... aquests viuen junts, com arnes en una estrafolària ciutat, ensarronades per antics cartells de neó anunciant prostíbuls. Així és la vida i així ha de ser, creu en Zàitsev. I molts més com ell. Malgrat podria haver estat diferent, la història ha esdevingut així. Són, ara per ara, els que han guanyat.
La trama de La melodia dels sense sort sorgeix, sens dubte, d'un plantejament aparentment absurd però que em va captivar ja d'entrada: podria ser que la sort de cadascú fos una mena d'energia que ens és atorgada al moment de néixer, que fos quantificable i que fos la que tenim de per vida? Quina mena de societat s'organitzaria a partir d'aquest coneixement? Cal dir que, des de l'inici, la història que va créixer a partir d'aquesta idea va adoptar les característiques pròpies d'una distòpia clàssica en el sentit que, i això cal remarcar-ho, és tot el contrari d'una utopia; l'univers que en sorgia era fosc i tenebrós. Probablement hi va influir que, mentre prenia forma la que havia de ser la trama, les meves circumstàncies personals no eren satisfactòries. Però, contradictòriament, tot i la duresa de l'argument que anava construint amb els dies, d'alguna manera, jo em sentia fascinat. Després n'he comprès el motiu. El món que s'anava perfilant a través de la història comportava una existència miserable per a molts dels personatges. I si aquests em van seduir de bon principi, els vaig apreciar encara més a mesura que avançava l'argument. La majoria d'ells eren protagonistes d'una altra mena de distòpia; d'una de personal, pròpia de l'individu; eren personatges, cadascun d'ells, gairebé orfes de joia, adoptant diferents estratègies davant la impossibilitat de trobar un espai on els hi fos possible viure amb una certa plenitud. Aquest fet em va engrescar. Eren una mena d'herois que s'enfrontaven a situacions on costa mantenir l'esperança; privats de felicitat perquè no podien refiar-se'n de les lleis que descobrien que movien el seu món; incapaços de mantenir la il·lusió enfront la vida perquè tot els portava a creure que aquesta no tenia fonaments. Sense trobar cap bàlsam que curi la mena de ferida que s'obre quan això passa, és possible, malgrat tot, apostar per l'existència? La resposta a aquesta pregunta, per la majoria de personatges, mai és concloent, però, l'actitud que adopten alguns d'ells en aquestes circumstàncies, igual d'estrany com ho va ser per a mi, espero que, d'alguna manera, sigui també sorprenentment exorcitzant per a vosaltres, futurs lectors de la melodia.